Acabo de descobrir el món. De tant en tant m’encanta il·luminar-me durant uns segons i per un instant pensar que sóc la única persona a la capa de la terra que se sent d’una determinada manera. No obstant, passats aquests dos minuts de glòria algú (no sé qui...), m’estira el peu i me’l col·loca, molt amablement, sobre el terra. I així descobreixo que potser no sóc l’únic individu que ha sentit això, perquè de filòsofs rollo Aristòtil n’hi ha hagut quatre comptats durant tota la història. I precisament jo estic una mica lluny d’arribar-hi.
De fet, és com estar enamorat. Et sents bé, diferent, especial, súper especial, hiper especial, mega especial. Però arriba un dia, així quan ja pots veure les coses una mica més clares, que dius: “De fet, quasi tot el món s’enamora alguna vegada a la seva vida, no?”, i llavors deixes de sentir-te “diferent”. Però al cap de dos dies tornes a pensar: “Què coi, potser tothom s’enamora però ara em passa a mi, o sigui que, encara que la majoria de la població mundial pugui sentir alguna cosa semblant a la que jo sento, això no deixa de ser propi, íntim”. I llavors tornes a sentir-te super, hiper, mega especial.
Doncs bé, el que he descobert i el que em fa sentir especial és el perquè m’agrada viatjar. No tots els dies de la vida un té l’oportunitat de tenir alguna cosa per descobrir. No sempre pots caminar per un lloc desconegut, perdre-t’hi i mirar-ho per primera vegada. Bàsicament perquè la segona vegada que hi passes ja ho has vist, i no pots tenir la mateixa impressió que quan ho descobreixes per primer cop. I això, justament això, és el que em fascina.
L’ésser humà adora la rutina, se sent segur quan sap on està, quan “coneix”, però alhora se li mou un cuquet a la panxa que li diu que hi ha un mar de coses per descobrir. I aquest cuquet (posem-li nom: Panxitu) és una barreja de por, d’excitació, de curiositat i de ganes de novetat. M’encanta en Panxitu! I probablement és en Panxitu qui de tant en tant em dóna empentetes per anar a descobrir món, sigui on sigui i amb qui sigui. I jo només puc donar-li gràcies a en Panxitu, que no para de moure’s dins la meva panxa i em fa posar dreta i caminar pels carrers desconeguts d’algunes ciutats californianes.
Sí, per fi he sortit de Santa Bàrbara, en Panxitu venia amb mi!
2 comentarios:
A mí també em fascina viatjar, correr mon, decobrir carrers, places, boscos i deserts ! i aquesta mena de trempera que t´agafa, quan no saps què et pots trobar, a la cantonada o al final de qualsevol camí, quan tot és nou, per estrenar... jo mai li havía posat nom, però des d´avui ja sé que és en Panxitu!!
Pues no me parece que en Panxitu camine nada más en tu pancita....Creo que mas bien salta, baila, corre y hasta grita!!1 Porque, niña, te ha mandado bastante lejos de tu pueblo dejado de la mano de dios.
Y sabes lo feliz que eso me hace, porque mi Panxitu se emociona tambien y me pide a gritos que te siga. Así que mientras sale un gran viaje, lo saco de paseo por calles desconocidas, que en esta gran ciudad son casi todas.
Ambos encantados de leerte, te mandamos fuertes besos y abrazos bonita y esperamos pronto ver fotos. Muak!
Publicar un comentario