Digueu-me freaky, però últimament no puc deixar de pensar en la magdalena de Proust. Vaig a classe i sense adonar-me’n ja he sortit; agafo la bici i sense adonar-me’n ja he arribat; entro a la dutxa i sense adonar-me ja n’he sortit; penso en alguna cosa i sense adonar-me’n ja ho he fet; menjo un trosset petit de xocolata i sense adonar-me’n ja me l’he acabat. It’s life, I know. Però em desconcerta.
“Curioso elemento el tiempo”, diu la cançó. I té raó. Estem a desembre i de sobte he oblidat les sensacions del primer dia. Tot recobra un altre sentit quan el temps hi passa per damunt. Ara mateix, em sento a casa. And that’s good, I know. Però em desconcerta.
Em nego a que el temps passi tant ràpid, em nego a que no m’avisi quan se m’escapa entre els dits, em nego a que no pari mai, em nego a que em passi per sobre, em nego a sentir-lo tan abstracte que quan parli d’ell no em sàpiga expressar. What can I do? I know. Però em desconcerta.
Aquí ho mesuren tot diferent. No és per res, senzillament per tocar la punyeta. Si el món va en quilòmetres, posem-li milles o si el món va amb quilos, posem-li lliures. Però cap ianqui es va atrevir a buscar-li una altra mesura al temps. I llavors penso: qui es va inventar les hores, els minuts i els segons? Què passaria si perdés el rellotge, se’m quedés enterrat a la sorra i de sobte no hi hagués cap botiga que en vengués? Ah, és clar, tinc el mòbil que sempre marca l’hora! Però què passaria si perdés el mòbil, se’m quedés enterrat a la sorra i de sobte no en venguessin més? Crec que no passaria res, perquè el temps va a la seva. It’s normal, I know. Però em desconcerta.
No sé si és bo, dolent, so so o és. Però em veig tornant sense adonar-me. I llavors penso amb en Tom Waits.
I et poses les mitges, tres mitjons, dues samarrets, un parell de jerseis i els texans. I revises la motxilla per si de cas hi ha alguna cosa més que podries posar-te a sobre sense acabar de semblar una botifarra. I després ve la jaqueta, la bufanda i merda guants no en tinc, ni gorro, jolín... I penses en el calaix de casa teva on hi havia taaants gorros, i taaaantes bufandes, i taaaants guants que mai ningú utilitza. I et cagues en tu mateixa per no haver fet la maleta com Déu mana però alhora penses què hi farem si no ho sabies... si tothom t'havia dit que anaves al millor clima del mundo mundial. I llavors surts al carrer i collons quin fred, no pot ser, no t'ho creus pero t'has d'aguantar. I et sents com un ninotet de South Park que intenta caminar però li 
costa. I penses quina putada els esquimals, espero que siguin feliços. I t'adones que ets tropical, tropical perquè estimes el sol, tropical perquè odies el fred, tropical perquè no pots amb els núvols. I llavors penses en una platja caribenya i intentes transportar la imatge dins del teu cap per si, per casualitat, una brisa marina i càlida t'arrivés. Però no, només fred! I penses que potser et fas vella, però vella en plan àvia, perquè no pots suportar el fred, perquè et fot de mala llet, perquè realment l'odies. I penses que és fatal i que t'hauria de caure la cara de vergonya, perquè collons véns d'un poble on a l'hivern hi fot un fred de l'hòstia. I et canses i penses que és normal perquè el teu cos ha de treballar un ou per intentar manteir la teva temperatura corporal, que ara mateix no recordes quina és, per no convertir-te en una estàtua congelada enmig d'una ciutat que no coneixes de res. I entres a un cafè, joder, que bé! I et fots un hot chocolate pensant que t'ho
mereixes perquè el teu cos ha hagut de fer un esforç sobrehumà per suportar tot aquest calvari. I llavors et rellegeixes i penses joder, sóc una exagerada de cuidado, i te'n rius de tu mateixa pensant que la vida seria una merda si no podéssim posar-li una miqueta d'emoció d'aquesta manera. 
