Direccions

Ningú diria que estic a milres de quilòmetres lluny de casa...

Quan passejo pels carrers d'Isla Vista és com si trepitgés un mapa d'Espanya.

I el més curiós és quan has de dir aquests noms amb accent anglès, perquè quan els dius bé resulta que ningú t'entén.

El món està ple de paradoxes.

Sense anar més enfora

Jo, sense anar més enfora,
som es primer que necessit
que me facin passar ses hores
amb un mínim de certesa
que sa vida és qualque cosa.
Jo surt a estendre sa roba
i me tir per es balcó i sé volar,
i no sempre me va bé,
i no sempre me pens que no cauré.

(Antònia Font, Estendre sa roba)

Crec que per això estic aquí!

"I'm not me"

“En aquells temps es parlava un únic idioma en tota la terra… Llavors van dir: Construim una ciutat amb una torre que arribi fins al cel. D’aquesta manera, ens farem famosos i evitarem ser dispersats per tota la terra” (Gènesis 11:1,2 – NVI).

Probablement es podrien haver tocat un rato el nas i passar de construir la punyetera torre. Però no va ser el cas. I aquí estem... intentant expressar-nos, sigui com sigui, a través d’una llengua que no és la nostra.

Jo a vegades dic als americans: “I’m not me when I speak in English”. I és veritat, no sóc jo, sóc una altra que intenta ser jo a través de paraules que no són les seves. I aquesta altra a ratos em cau molt malament. Sí, perquè m’agradaria que fos més com jo però no pot. Jo li dic: “va, intenta-ho tia, intenta-ho!”. I jo no dic que no ho intenti però a vegades no li surt. I em fa por que per culpa seva els altres s’emportin una mala impressió de mi. Penseu que a vegades, quan està fins els collons de que jo la forci perquè es faci entendre, s’emprenya i es queda callada, i només observa i escolta a la resta de la gent. I jo penso... “tia, espavila perquè es pensaran que ets un muermo de persona”.

Ara... a estones també l’entenc... I sé que he de tenir paciència i donar-li temps per poder ser jo a través seu, a través d’una altra llengua que a poc a poc va coneixent i dominant una mica més.
La veritat és que ara mateix l’únic que desitjo és que a final d’any li pugui dir: “estic orgullosa de tu, realment has aconseguit ser jo”. Mentre, li dono forces perquè no es cansi i continuï descobrint l’apassionant món de ser jo en paraules angleses.

Potser lo de la torre no va ser tant mala idea... Perquè la sensació d’estar cada dia una mica més a prop és molt gratificant.

En Panxitu

Acabo de descobrir el món. De tant en tant m’encanta il·luminar-me durant uns segons i per un instant pensar que sóc la única persona a la capa de la terra que se sent d’una determinada manera. No obstant, passats aquests dos minuts de glòria algú (no sé qui...), m’estira el peu i me’l col·loca, molt amablement, sobre el terra. I així descobreixo que potser no sóc l’únic individu que ha sentit això, perquè de filòsofs rollo Aristòtil n’hi ha hagut quatre comptats durant tota la història. I precisament jo estic una mica lluny d’arribar-hi.

De fet, és com estar enamorat. Et sents bé, diferent, especial, súper especial, hiper especial, mega especial. Però arriba un dia, així quan ja pots veure les coses una mica més clares, que dius: “De fet, quasi tot el món s’enamora alguna vegada a la seva vida, no?”, i llavors deixes de sentir-te “diferent”. Però al cap de dos dies tornes a pensar: “Què coi, potser tothom s’enamora però ara em passa a mi, o sigui que, encara que la majoria de la població mundial pugui sentir alguna cosa semblant a la que jo sento, això no deixa de ser propi, íntim”. I llavors tornes a sentir-te super, hiper, mega especial.

Doncs bé, el que he descobert i el que em fa sentir especial és el perquè m’agrada viatjar. No tots els dies de la vida un té l’oportunitat de tenir alguna cosa per descobrir. No sempre pots caminar per un lloc desconegut, perdre-t’hi i mirar-ho per primera vegada. Bàsicament perquè la segona vegada que hi passes ja ho has vist, i no pots tenir la mateixa impressió que quan ho descobreixes per primer cop. I això, justament això, és el que em fascina.

L’ésser humà adora la rutina, se sent segur quan sap on està, quan “coneix”, però alhora se li mou un cuquet a la panxa que li diu que hi ha un mar de coses per descobrir. I aquest cuquet (posem-li nom: Panxitu) és una barreja de por, d’excitació, de curiositat i de ganes de novetat. M’encanta en Panxitu! I probablement és en Panxitu qui de tant en tant em dóna empentetes per anar a descobrir món, sigui on sigui i amb qui sigui. I jo només puc donar-li gràcies a en Panxitu, que no para de moure’s dins la meva panxa i em fa posar dreta i caminar pels carrers desconeguts d’algunes ciutats californianes.

Sí, per fi he sortit de Santa Bàrbara, en Panxitu venia amb mi!