Fred, fred, fred!

I et poses les mitges, tres mitjons, dues samarrets, un parell de jerseis i els texans. I revises la motxilla per si de cas hi ha alguna cosa més que podries posar-te a sobre sense acabar de semblar una botifarra. I després ve la jaqueta, la bufanda i merda guants no en tinc, ni gorro, jolín... I penses en el calaix de casa teva on hi havia taaants gorros, i taaaantes bufandes, i taaaants guants que mai ningú utilitza. I et cagues en tu mateixa per no haver fet la maleta com Déu mana però alhora penses què hi farem si no ho sabies... si tothom t'havia dit que anaves al millor clima del mundo mundial. I llavors surts al carrer i collons quin fred, no pot ser, no t'ho creus pero t'has d'aguantar. I et sents com un ninotet de South Park que intenta caminar però li costa. I penses quina putada els esquimals, espero que siguin feliços. I t'adones que ets tropical, tropical perquè estimes el sol, tropical perquè odies el fred, tropical perquè no pots amb els núvols. I llavors penses en una platja caribenya i intentes transportar la imatge dins del teu cap per si, per casualitat, una brisa marina i càlida t'arrivés. Però no, només fred! I penses que potser et fas vella, però vella en plan àvia, perquè no pots suportar el fred, perquè et fot de mala llet, perquè realment l'odies. I penses que és fatal i que t'hauria de caure la cara de vergonya, perquè collons véns d'un poble on a l'hivern hi fot un fred de l'hòstia. I et canses i penses que és normal perquè el teu cos ha de treballar un ou per intentar manteir la teva temperatura corporal, que ara mateix no recordes quina és, per no convertir-te en una estàtua congelada enmig d'una ciutat que no coneixes de res. I entres a un cafè, joder, que bé! I et fots un hot chocolate pensant que t'ho mereixes perquè el teu cos ha hagut de fer un esforç sobrehumà per suportar tot aquest calvari. I llavors et rellegeixes i penses joder, sóc una exagerada de cuidado, i te'n rius de tu mateixa pensant que la vida seria una merda si no podéssim posar-li una miqueta d'emoció d'aquesta manera.

Sigui com sigui: Sacramento, Portland, Seattle i les hores i hores de paisatge nevat molen molt! Ho recomano!

I don’t want to grow up

Digueu-me freaky, però últimament no puc deixar de pensar en la magdalena de Proust. Vaig a classe i sense adonar-me’n ja he sortit; agafo la bici i sense adonar-me’n ja he arribat; entro a la dutxa i sense adonar-me ja n’he sortit; penso en alguna cosa i sense adonar-me’n ja ho he fet; menjo un trosset petit de xocolata i sense adonar-me’n ja me l’he acabat. It’s life, I know. Però em desconcerta.

“Curioso elemento el tiempo”, diu la cançó. I té raó. Estem a desembre i de sobte he oblidat les sensacions del primer dia. Tot recobra un altre sentit quan el temps hi passa per damunt. Ara mateix, em sento a casa. And that’s good, I know. Però em desconcerta.

Em nego a que el temps passi tant ràpid, em nego a que no m’avisi quan se m’escapa entre els dits, em nego a que no pari mai, em nego a que em passi per sobre, em nego a sentir-lo tan abstracte que quan parli d’ell no em sàpiga expressar. What can I do? I know. Però em desconcerta.

Aquí ho mesuren tot diferent. No és per res, senzillament per tocar la punyeta. Si el món va en quilòmetres, posem-li milles o si el món va amb quilos, posem-li lliures. Però cap ianqui es va atrevir a buscar-li una altra mesura al temps. I llavors penso: qui es va inventar les hores, els minuts i els segons? Què passaria si perdés el rellotge, se’m quedés enterrat a la sorra i de sobte no hi hagués cap botiga que en vengués? Ah, és clar, tinc el mòbil que sempre marca l’hora! Però què passaria si perdés el mòbil, se’m quedés enterrat a la sorra i de sobte no en venguessin més? Crec que no passaria res, perquè el temps va a la seva. It’s normal, I know. Però em desconcerta.

No sé si és bo, dolent, so so o és. Però em veig tornant sense adonar-me. I llavors penso amb en Tom Waits.

WC PARTY

Un personatge amb una fòbia extrema, una tinta invisible i una frase que digués "no em pensava que deixés una marca com aquesta!". I amb 48 hores un curt de menys de 5 minuts.

Que se joda Harry Potter!

Harry Potter té una sort que no se l’aguanta. El tiu es posa dins una xemeneia diu quatre xorrades en un idioma inventat i es planta a l’altra punta del món. És injust que ell ho pugui fer i nosaltres no. La de peles que ens estalviaríem si enlloc de comprar un bitllet d’avió poguéssim anar a la xemeneia de casa.

De totes maneres, per més paraules màgiques i polvos talcos que tingui, dubto que Harry Potter visqués mai un any tan internacional com el meu. Allò és una mica gueto en el sentit que tant els fot d’on vinguin si tots es troben en el seu món. I bé, això no està tant lluny del que visc jo però amb la diferència que aquí sí que importa d’on véns, perquè això, sense voler, et defineix.

M’agrada donar-li la culpa a la postmodernitat quan tantes cultures conflueixen en un mateix espai i en un mateix temps. I llavors aquestes cultures es barregen, es mesclen, es desordenen, s’encomanen, es coneixen, s’envegen, s’odien, s’aprecien, s’admiren, s’aprenen i es desaprenen. Tot alhora, la qual cosa em fa pensar massa. I a vegades em surt fum del cervell, se’m cremen les neurones i se’m cauen els ulls, i llavors penso: “millor que ho pensi durant una altra estona, menjaré un trosset de xocolata”.

És curiós adonar-se que el món és un mocador com els de la meva àvia, així ben gran però que alhora et cap a la butxaca quan l’arrugues. Ara estic aquí amb gent que fa dos mesos no coneixia de res, i fem plans de trobar-nos qui sap on d’aquí un temps. M’has de venir a veure, t’hagi de venir a veure, ens podríem trobar, aquí, allà, o més enllà… Potser ell no havia de comprar bitllets d’avió i nosaltres sí, però ara Harry Potter s’hauria de fotre, perquè jo tinc casa a diferents parts del món mentre que ell només té la dels seus tius que el marginen i la d’un col·legi que a sobre no existeix. Que se joda el Potter!

Direccions

Ningú diria que estic a milres de quilòmetres lluny de casa...

Quan passejo pels carrers d'Isla Vista és com si trepitgés un mapa d'Espanya.

I el més curiós és quan has de dir aquests noms amb accent anglès, perquè quan els dius bé resulta que ningú t'entén.

El món està ple de paradoxes.

Sense anar més enfora

Jo, sense anar més enfora,
som es primer que necessit
que me facin passar ses hores
amb un mínim de certesa
que sa vida és qualque cosa.
Jo surt a estendre sa roba
i me tir per es balcó i sé volar,
i no sempre me va bé,
i no sempre me pens que no cauré.

(Antònia Font, Estendre sa roba)

Crec que per això estic aquí!

"I'm not me"

“En aquells temps es parlava un únic idioma en tota la terra… Llavors van dir: Construim una ciutat amb una torre que arribi fins al cel. D’aquesta manera, ens farem famosos i evitarem ser dispersats per tota la terra” (Gènesis 11:1,2 – NVI).

Probablement es podrien haver tocat un rato el nas i passar de construir la punyetera torre. Però no va ser el cas. I aquí estem... intentant expressar-nos, sigui com sigui, a través d’una llengua que no és la nostra.

Jo a vegades dic als americans: “I’m not me when I speak in English”. I és veritat, no sóc jo, sóc una altra que intenta ser jo a través de paraules que no són les seves. I aquesta altra a ratos em cau molt malament. Sí, perquè m’agradaria que fos més com jo però no pot. Jo li dic: “va, intenta-ho tia, intenta-ho!”. I jo no dic que no ho intenti però a vegades no li surt. I em fa por que per culpa seva els altres s’emportin una mala impressió de mi. Penseu que a vegades, quan està fins els collons de que jo la forci perquè es faci entendre, s’emprenya i es queda callada, i només observa i escolta a la resta de la gent. I jo penso... “tia, espavila perquè es pensaran que ets un muermo de persona”.

Ara... a estones també l’entenc... I sé que he de tenir paciència i donar-li temps per poder ser jo a través seu, a través d’una altra llengua que a poc a poc va coneixent i dominant una mica més.
La veritat és que ara mateix l’únic que desitjo és que a final d’any li pugui dir: “estic orgullosa de tu, realment has aconseguit ser jo”. Mentre, li dono forces perquè no es cansi i continuï descobrint l’apassionant món de ser jo en paraules angleses.

Potser lo de la torre no va ser tant mala idea... Perquè la sensació d’estar cada dia una mica més a prop és molt gratificant.

En Panxitu

Acabo de descobrir el món. De tant en tant m’encanta il·luminar-me durant uns segons i per un instant pensar que sóc la única persona a la capa de la terra que se sent d’una determinada manera. No obstant, passats aquests dos minuts de glòria algú (no sé qui...), m’estira el peu i me’l col·loca, molt amablement, sobre el terra. I així descobreixo que potser no sóc l’únic individu que ha sentit això, perquè de filòsofs rollo Aristòtil n’hi ha hagut quatre comptats durant tota la història. I precisament jo estic una mica lluny d’arribar-hi.

De fet, és com estar enamorat. Et sents bé, diferent, especial, súper especial, hiper especial, mega especial. Però arriba un dia, així quan ja pots veure les coses una mica més clares, que dius: “De fet, quasi tot el món s’enamora alguna vegada a la seva vida, no?”, i llavors deixes de sentir-te “diferent”. Però al cap de dos dies tornes a pensar: “Què coi, potser tothom s’enamora però ara em passa a mi, o sigui que, encara que la majoria de la població mundial pugui sentir alguna cosa semblant a la que jo sento, això no deixa de ser propi, íntim”. I llavors tornes a sentir-te super, hiper, mega especial.

Doncs bé, el que he descobert i el que em fa sentir especial és el perquè m’agrada viatjar. No tots els dies de la vida un té l’oportunitat de tenir alguna cosa per descobrir. No sempre pots caminar per un lloc desconegut, perdre-t’hi i mirar-ho per primera vegada. Bàsicament perquè la segona vegada que hi passes ja ho has vist, i no pots tenir la mateixa impressió que quan ho descobreixes per primer cop. I això, justament això, és el que em fascina.

L’ésser humà adora la rutina, se sent segur quan sap on està, quan “coneix”, però alhora se li mou un cuquet a la panxa que li diu que hi ha un mar de coses per descobrir. I aquest cuquet (posem-li nom: Panxitu) és una barreja de por, d’excitació, de curiositat i de ganes de novetat. M’encanta en Panxitu! I probablement és en Panxitu qui de tant en tant em dóna empentetes per anar a descobrir món, sigui on sigui i amb qui sigui. I jo només puc donar-li gràcies a en Panxitu, que no para de moure’s dins la meva panxa i em fa posar dreta i caminar pels carrers desconeguts d’algunes ciutats californianes.

Sí, per fi he sortit de Santa Bàrbara, en Panxitu venia amb mi!

American Insomnia

Hi havia una vegada, en un poblet que ni Déu recordava que havia creat, una noieta que estava cansada de viure entre muntanyes. Així que decidir agafar les calcetes, els mitjons i algun sostenidor, i va decidir anar a veure món.

Per aquelles coses de la vida que ara no venen a compte, va anar a petar al país de les pel·lícules que algun diumenge a la tarda (només quan estava molt avorrida) havia vist per la televisió. Al país on tot era possible, on els nois i les noies més handsoms i beatifuls del planeta anaven amb la motxilla penjada d’una nansa cap a la University a aprendre dels professors més cools i smarts que existeixen a la capa de la Terra. Al país on tothom feia el que volia perquè no hi havia cap restricció, on estava xupat arribar a ser president, productor de cinema, cantant o fins i tot convertir-se en un multimilionari famós que totes les noies beautifuls adoren.

Però de sobte, la innocència d’aquesta noieta que havia nascut en un poblet que ni Déu recordava que havia creat, va esfumar-se com el geni d’Aladí al quart desig. Resulta que aquesta noieta no era d’aquestes beatifuls ni portava la motxilla penjada d’una nansa (és que li passava massa, ja se sap...) i ràpidament es va adonar que tampoc tindria la possibilitat d’estudiar amb els professors més cools i smarts. La realitat va ser una altra. La noieta va descobrir que estava ple, ple, ple, ple de gent que volia convertir-se en no sé què... i que arribar a ser un multimilionari famós no estava taaan xupat.

Així que la noieta del poblet perdut va perdre la seva innocència i va decidir que mai més, mai, mai més, tornaria a mirar cap pel·lícula de diumenge a la tarda per la televisió. Home, és que només fan que dir mentides!

American Dream

La Wiki diu: “En general, el sueño americano puede definirse como la igualdad de oportunidades y la libertad que permite a todos los ciudadanos lograr sus objetivos en la vida únicamente con el esfuerzo y la determinación. Hoy, esta idea se refiere a que la prosperidad depende de las habilidades de uno y de su trabajo, no en un sentido rígido de jerarquía social”.

No tinc ni la més remota idea del que significa per mi l’american dream. Ara bé, exiteix. I quan dic que exiteix és que realmente se sent, es nota, es palpa. Aquí es respira un no sè què de terra d’oportunitats, de terra de llibertat, on les possibilitats no s’acaben mai. Mai… És com està dins d’una pel·lícula. És com jugar a play mòbils i tu ser un d’ells (jo sóc aquella que tenia els cabells marró clar, el jersei blau i els pantalons blancs, sí, aquélla més baixeta). Jo només moc la meva peça però realmente la puc fer anar per on em dongui la gana. És la bomba!

I això em fa por. La superficialitat, malauradament, també se sent, es nota i es palpa. I això m’aterra. Serà que els play mòbils no estan fets d’aquell plàstic tan dur? Em torbaré amb què alguna vegada no podré moure la meva peça per allà on em doni la gana?

De fet, una mica més avall la Wiki diu: “Para muchas personas, el sueño americano es precisamente eso: un sueño, un espejismo, un concepto erróneo cuando no hipócrita o cínico. La otra cara del sueño americano es, simbólicamente, la puerta hacia la América profunda. Un país donde las oportunidades no son reales, un país donde la libertad no es tal y como se piensa, un lugar lleno de pequeñas miserias y grandes decepciones”.

(La foto és una vista del campus de la Universitiy of California in Santa)

Desitjant...

Em passo la vida desitjant… “M’encantaria anar aquí…”, “T’imagines si poguessis anar allà!”, “Seria la hòstia fer allò…”. A vegades fins i tot desitjo tant alguna cosa que m’oblido que ho estic desitjant i només desitjo aconseguir-ho. I desitjo i desitjo i torno a desitjar fer-ho, fins que em canso i ja no recordo per què coi ho estava desitjant. I llavors penso: “És igual, tan sols desitja-ho i continua desitjant-t’ho”, total, què faràs si no ho desitges? Així que continuo desitjant-t’ho. I el que em passa és que a vegades desitjo tant fort una cosa que em surt. I quan em surt a vegades m’oblido del per què ho havia desitjat, però com que m’ha sortit continuo desitjant-t’ho i…

I aquí estic! Si em traslladés un any enrere i baixés del cel una nau de l’espai amb un extraterrestre amb quatre ulls i vuit mans i em digués: “Saps què tia, tu d’aquí un any, a aquesta època, estaràs a Califòrnia”. Crec que me’l miraria i enlloc d’espantar-me perquè realment tindria un aspecte horripilant, horrorós, lleig del cagar, crec que em posaria a riure del que m’acabaria de dir. Jo, jo, a los iu es ei? Come on!

I bueno, resulta que un any després m’adono que enlloc de posar-me a riure m’hagués hagut d’espantar, perquè aquí estic! Ha costat lo seu, sí, però aquí estic!