Digueu-me freaky, però últimament no puc deixar de pensar en la magdalena de Proust. Vaig a classe i sense adonar-me’n ja he sortit; agafo la bici i sense adonar-me’n ja he arribat; entro a la dutxa i sense adonar-me ja n’he sortit; penso en alguna cosa i sense adonar-me’n ja ho he fet; menjo un trosset petit de xocolata i sense adonar-me’n ja me l’he acabat. It’s life, I know. Però em desconcerta.
“Curioso elemento el tiempo”, diu la cançó. I té raó. Estem a desembre i de sobte he oblidat les sensacions del primer dia. Tot recobra un altre sentit quan el temps hi passa per damunt. Ara mateix, em sento a casa. And that’s good, I know. Però em desconcerta.
“Curioso elemento el tiempo”, diu la cançó. I té raó. Estem a desembre i de sobte he oblidat les sensacions del primer dia. Tot recobra un altre sentit quan el temps hi passa per damunt. Ara mateix, em sento a casa. And that’s good, I know. Però em desconcerta.
Em nego a que el temps passi tant ràpid, em nego a que no m’avisi quan se m’escapa entre els dits, em nego a que no pari mai, em nego a que em passi per sobre, em nego a sentir-lo tan abstracte que quan parli d’ell no em sàpiga expressar. What can I do? I know. Però em desconcerta.
Aquí ho mesuren tot diferent. No és per res, senzillament per tocar la punyeta. Si el món va en quilòmetres, posem-li milles o si el món va amb quilos, posem-li lliures. Però cap ianqui es va atrevir a buscar-li una altra mesura al temps. I llavors penso: qui es va inventar les hores, els minuts i els segons? Què passaria si perdés el rellotge, se’m quedés enterrat a la sorra i de sobte no hi hagués cap botiga que en vengués? Ah, és clar, tinc el mòbil que sempre marca l’hora! Però què passaria si perdés el mòbil, se’m quedés enterrat a la sorra i de sobte no en venguessin més? Crec que no passaria res, perquè el temps va a la seva. It’s normal, I know. Però em desconcerta.
No sé si és bo, dolent, so so o és. Però em veig tornant sense adonar-me. I llavors penso amb en Tom Waits.
6 comentarios:
Lo important no és el temps que estarem en un lloc o alre, lo important és el que farem durant aquest temps.
(El senyor dels anells-La germandat de l'anell)
I miss you
Quant ets petit,el temps passa molt poc a poc (al menys aquesta es la sensació que jo tenia A mida que et fas gran el temps va passant mes ràpidament. Actualment crec que no em de pensar massa en com passa de ràpit i viure el dia a dia aprofitant el màxim.
Fins aviat MARINA
"El present és allò que s´ens escapa mentre pensem en el futur"
(Groucho Marx)
Fés cas del que et diuen les teves tietes que tenen molt bon criteri!!
gisfruta de la vida, guapa!!
Petonassos!!
Hola maka! M'he afegit a això del blog. El problema que tinc és que sempre escric alguna història, però al no publicar-la enlloc (hi ha coses que tampoc les publicaré pequè són una mica compromeses...ja m'entens)sempre em dóna l'impressió de què es una història inacabada...Així que passo de l'autoexigència (que la donguin) i em poso a publicar tot això que em ronda pel cap. D'alguna manera s'ha de treure no?...i m'estimo més que sigui que almenys ho trec.
Després del rotllo...Et seguiré des de més a prop i cada cop que et vulgui llegir i saber de tu no hauré d'anar al e-mail que em vas enviar amb l'enllaç, ajaja
El temps...Puff, el temps..."Quan penses en el temps deixes de viure el que passa dins el temps"
Un petó maka!!!
Ei! Això de la magdalena de Proust em tenia intrigada. És interessant. Sense adonar-te'n gairebé, t'has anat sentint còmode i a la que fas un acte de reflexió sobre aquesta etapa que estàs visquent et desconcerta el fet de què sense decidir-ho sigui així de cuotidià i ja no sentís l'estranyesa de quelcom nou per a tu. El temps, l'espai i la memória estan jugant dins el teu cap i el fet de plantejar-t'ho et desconcerta. Ho he entès bé no?
Això suposo que té a veure amb madurar com a persona o fer-se gran (quelcom que no podem evitar i que no espera a què ho entenguem)i quan vius una experiència tan gran deus notar-ho més.
Jajaja..Estic pillada! Deus pensar què diu akesta ara?
Necessitava dir-t'ho...és que hi he pensat molt en això de la magdalena de la tia-àvia Léonie! ;-D
ja se que s'ha de viure el present i totes aquestes coses.. pero jo nomes vull que passi aquest any perque tornis a ser aqui!!! i que consti que no et trobo a faltar ni mica, el que passa es que sino hi ets tu he de rentar els plat jo sola!!! jeje (ja saps que en public hem de guardar les aparences)
Publicar un comentario