American Insomnia

Hi havia una vegada, en un poblet que ni Déu recordava que havia creat, una noieta que estava cansada de viure entre muntanyes. Així que decidir agafar les calcetes, els mitjons i algun sostenidor, i va decidir anar a veure món.

Per aquelles coses de la vida que ara no venen a compte, va anar a petar al país de les pel·lícules que algun diumenge a la tarda (només quan estava molt avorrida) havia vist per la televisió. Al país on tot era possible, on els nois i les noies més handsoms i beatifuls del planeta anaven amb la motxilla penjada d’una nansa cap a la University a aprendre dels professors més cools i smarts que existeixen a la capa de la Terra. Al país on tothom feia el que volia perquè no hi havia cap restricció, on estava xupat arribar a ser president, productor de cinema, cantant o fins i tot convertir-se en un multimilionari famós que totes les noies beautifuls adoren.

Però de sobte, la innocència d’aquesta noieta que havia nascut en un poblet que ni Déu recordava que havia creat, va esfumar-se com el geni d’Aladí al quart desig. Resulta que aquesta noieta no era d’aquestes beatifuls ni portava la motxilla penjada d’una nansa (és que li passava massa, ja se sap...) i ràpidament es va adonar que tampoc tindria la possibilitat d’estudiar amb els professors més cools i smarts. La realitat va ser una altra. La noieta va descobrir que estava ple, ple, ple, ple de gent que volia convertir-se en no sé què... i que arribar a ser un multimilionari famós no estava taaan xupat.

Així que la noieta del poblet perdut va perdre la seva innocència i va decidir que mai més, mai, mai més, tornaria a mirar cap pel·lícula de diumenge a la tarda per la televisió. Home, és que només fan que dir mentides!

American Dream

La Wiki diu: “En general, el sueño americano puede definirse como la igualdad de oportunidades y la libertad que permite a todos los ciudadanos lograr sus objetivos en la vida únicamente con el esfuerzo y la determinación. Hoy, esta idea se refiere a que la prosperidad depende de las habilidades de uno y de su trabajo, no en un sentido rígido de jerarquía social”.

No tinc ni la més remota idea del que significa per mi l’american dream. Ara bé, exiteix. I quan dic que exiteix és que realmente se sent, es nota, es palpa. Aquí es respira un no sè què de terra d’oportunitats, de terra de llibertat, on les possibilitats no s’acaben mai. Mai… És com està dins d’una pel·lícula. És com jugar a play mòbils i tu ser un d’ells (jo sóc aquella que tenia els cabells marró clar, el jersei blau i els pantalons blancs, sí, aquélla més baixeta). Jo només moc la meva peça però realmente la puc fer anar per on em dongui la gana. És la bomba!

I això em fa por. La superficialitat, malauradament, també se sent, es nota i es palpa. I això m’aterra. Serà que els play mòbils no estan fets d’aquell plàstic tan dur? Em torbaré amb què alguna vegada no podré moure la meva peça per allà on em doni la gana?

De fet, una mica més avall la Wiki diu: “Para muchas personas, el sueño americano es precisamente eso: un sueño, un espejismo, un concepto erróneo cuando no hipócrita o cínico. La otra cara del sueño americano es, simbólicamente, la puerta hacia la América profunda. Un país donde las oportunidades no son reales, un país donde la libertad no es tal y como se piensa, un lugar lleno de pequeñas miserias y grandes decepciones”.

(La foto és una vista del campus de la Universitiy of California in Santa)

Desitjant...

Em passo la vida desitjant… “M’encantaria anar aquí…”, “T’imagines si poguessis anar allà!”, “Seria la hòstia fer allò…”. A vegades fins i tot desitjo tant alguna cosa que m’oblido que ho estic desitjant i només desitjo aconseguir-ho. I desitjo i desitjo i torno a desitjar fer-ho, fins que em canso i ja no recordo per què coi ho estava desitjant. I llavors penso: “És igual, tan sols desitja-ho i continua desitjant-t’ho”, total, què faràs si no ho desitges? Així que continuo desitjant-t’ho. I el que em passa és que a vegades desitjo tant fort una cosa que em surt. I quan em surt a vegades m’oblido del per què ho havia desitjat, però com que m’ha sortit continuo desitjant-t’ho i…

I aquí estic! Si em traslladés un any enrere i baixés del cel una nau de l’espai amb un extraterrestre amb quatre ulls i vuit mans i em digués: “Saps què tia, tu d’aquí un any, a aquesta època, estaràs a Califòrnia”. Crec que me’l miraria i enlloc d’espantar-me perquè realment tindria un aspecte horripilant, horrorós, lleig del cagar, crec que em posaria a riure del que m’acabaria de dir. Jo, jo, a los iu es ei? Come on!

I bueno, resulta que un any després m’adono que enlloc de posar-me a riure m’hagués hagut d’espantar, perquè aquí estic! Ha costat lo seu, sí, però aquí estic!