Removent el passat

L’ésser humà és egoista per naturalesa. Més que res que ho té xungo per convertir-se en petites cèl•lules capaces de posar-se a la pell dels altres. Pocs veuen més enllà de tres metres de distància. Estenem els braços i aquí s’acaba la nostra comprensió. I evidentment ningú entén què sent, què pensa, què coi passa per la ment del del costat.

Ahir vaig tancar els ulls i, enlloc d’adormir-me, vaig posar-me a la pell d’un altre. I em vaig veure a mi, des de fora, i em vaig estimar des d’un altre punt de vista. I vaig plorar, perquè això fa por. I alhora és màgic.

Realment, no sé si val la pena fer-ho molt sovint. És difícil, i molest. I cansa, és emocionalment exhaustiu. I llavors penses: saps què? Ja que tinc els ulls tancats m’adormo. I quan et despertes ja no te’n recordes que eres un altre i tornes a ser tu, aquell que estén un braç i allà se li acaba el món.

Quan es crea un personatge no s’hi val a dormir. Per nassos, per collons, t’has de posar a la pell d’un altre. I llavors plores, o rius, o t’enfades, però de sobte el teu petit món es duplica, i enlloc de no veure-hi més enllà de tres metres, no hi veus més enllà de sis. I et sents petit, però capaç d’entendre una miqueta més el que t’envolta. Capaç d’entendre que allò que has viscut tu també ha estat difícil pels altres.

Hermana duda

Santa Lonely Planet

Santa Lonely Planet,
patrona dels viatgers.

En tu podem confiar,
allà on volem anar.

Quan ens sentim perduts et mirem,
i de seguida ens trobem.

Gràcies per il·luminar-nos,
i mai penjats deixar-nos.

Perdoneu-nos si mai et perdem,
perquè segur que no és volent.

No caurem mai en la temptació,
de desapareixer del vostre cantó.

Amén!

MoMA

"I això és art?", "Això també ho sé fer jo", "Quatre ratlles mal posades", "Porta un llapis que t'ho faig millor"............ I sí, no diré que no tenen raó, per què no pot estar en una vitrina del MoMA la bossa d'escombraries de ca meva?

Va un tiu, es tanca en una gàbia i, durant un any, el seu compi li fa fotos, així està al MoMA. Va un altre tiu, fa quadres de color blanc, i també el posen al MoMA. Llavors va un altre i decideix fer un muntonet amb trossets de paper en blanc, i també li diuen “vine al MoMA”. Un altre decideix dissenyar una cadira inútil de paper, que mai ningú utilitzarà, perquè de fet, com que està al MoMA, ningú la pot tocar.

I les cares de la gent. Hi ha qui riu, qui s’enfada, que s’indigna, qui es fascina, qui s’hi apropa intentant trobar-hi el què, qui hi passa ràpid per davant tant sols per dir que ho ha “vist”, a qui li fan mal als peus i ni se n’adona del que té al davant, qui s’asseu i ho dibuixa, qui hi tira fotos des de tots els angles, qui pensa i repensa, sovint sense arribar a cap conclusió.

Sincerament, a mi m’és enterament igual si és art o no, el preu que té, per quan ho vendran o qui ho robarà. A mi m’agrada perquè a vegades m’arriba, em fa sentir, em desperta, m’inspira. M’agrada perquè em fa pensar, en el que sigui, però em fa pensar.

Els museus haurien de ser gratuïts i obligatoris.

Fragment of "Cigarettes and Coffee"

They are in silence for some seconds, looking away. Valentine gives a drag.

RICHARD

Hey, Valentine... Do you think one can run out of tears?

VALENTINE

What?

RICHARD

Yeah, if our tears can finish.

VALENTINE

I don’t think so. Why are you asking me that?

RICHARD

Because I’m worried about my grandmother. She told me that she

can not cry anymore because she ran out of tears. And she needs

to cry.

VALENTINE

She told you that?

RICHARD

Yeah, and she feels like crying but she can not.

VALENTINE

Wow... Maybe the very old people can not cry.

Valentine gives another drag.

RICHARD

But my grandfather can.

VALENTINE

Maybe it’s just your grandmother. Has she cried a lot during

her life?

RICHARD

Yeah, I think so.

VALENTINE

Oh, so probably this is the reason.

Valentine gives a drag.

RICHARD

Yeah, probably.

They are in silence some seconds.

VALENTINE

I feel bad for her.

Richard takes Valentine’s cigarette and gives a drag.

Writing by Charles Bukowski

Often it is the only
thing
between you and
impossibility.
no drink,
no woman's love,
no wealth
can
match it.
nothing can save
you
except
writing.
it keeps the walls
from
failing.
the hordes from
closing in.
it blasts the
darkness.
writing is the
ultimate
psychiatrist,
the kindliest
god of all the
gods.
writing stalks
death.
it knows no
quit.
and writing
laughs
at itself,
at pain.
it is the last
expectation,
the last
explanation.
that's
what it
is.

Lost

- Estoy perdida. ¿Eso tiene arreglo?
- No. Sí. Ya se arreglará.
- ¿De veras? Fíjate en ti.
- Gracias. Cuánto más sabes quien eres y lo que quieres, menos te afectan las cosas.
- Ya. Esque aún no sé lo que quiero ser… ¿Sabes? Quise ser escritora pero odio lo que escribo y… intenté hacer fotos pero eran muy mediocres. Todas las chicas pasan por una fase de fotógrafas… y por querer un boli, ¿sabes? Y haces fotos tontas de tus pies…
- Ya lo averiguarás. No te preocupes por eso, sigue escribiendo.
- Pero esque soy mala.
- Eso es lo bueno.

(Lost in Translation)

Els espermatozoides pertanyen a qui pertanyen, i es foten dins l'ovari de qui tenen a davant. No poden triar, pobretes criatures... Si al cap de dos segons de ser fora ja són mortes. Evidentment, no aguanten res!

Ningú té la culpa d'haver nascut on ha nascut. El senyor espermatozoide i la senyora ovari que em van fer a mi, per exemple, portaven un troset de sort. El senyor espermatozoide la portava a la cua, i la senyora ovari la portava... La portava... Ai no sé, ara no recordo les parts d'un ovari.

La cosa es que es van ajuntar, per casualitat, "mare de les millors coses", com diu mun pare. I aquí estic jo.

Aquí estic jo perduda, perduda per tenir masses possibilitats a la vida. Peruda per veure un món infinit per explorar on l'horitzó no és un precipici, com pensava quan era petita, sinó una línia que no s'acaba mai. Perduda per ser conscient com n'és de gran el món. Perduda per tenir a l'abast tot i res. Perduda per tenir la sort de poder escollir. Perduda però conscient que la paraula lost només té bones connotacions.

I llavors miro els meus peus, que per cert són un 37, i penso: "sort d'aquell senyor espermatozoide i d'aquella senyora ovari". Sort!