jueves, 30 de abril de 2009

Removent el passat

L’ésser humà és egoista per naturalesa. Més que res que ho té xungo per convertir-se en petites cèl•lules capaces de posar-se a la pell dels altres. Pocs veuen més enllà de tres metres de distància. Estenem els braços i aquí s’acaba la nostra comprensió. I evidentment ningú entén què sent, què pensa, què coi passa per la ment del del costat.

Ahir vaig tancar els ulls i, enlloc d’adormir-me, vaig posar-me a la pell d’un altre. I em vaig veure a mi, des de fora, i em vaig estimar des d’un altre punt de vista. I vaig plorar, perquè això fa por. I alhora és màgic.

Realment, no sé si val la pena fer-ho molt sovint. És difícil, i molest. I cansa, és emocionalment exhaustiu. I llavors penses: saps què? Ja que tinc els ulls tancats m’adormo. I quan et despertes ja no te’n recordes que eres un altre i tornes a ser tu, aquell que estén un braç i allà se li acaba el món.

Quan es crea un personatge no s’hi val a dormir. Per nassos, per collons, t’has de posar a la pell d’un altre. I llavors plores, o rius, o t’enfades, però de sobte el teu petit món es duplica, i enlloc de no veure-hi més enllà de tres metres, no hi veus més enllà de sis. I et sents petit, però capaç d’entendre una miqueta més el que t’envolta. Capaç d’entendre que allò que has viscut tu també ha estat difícil pels altres.

2 comentarios:

Elizabeth García dijo...

Hola desde México!
Espero que hayas tenido un buen viaje y pues no te comento el post porque la verdad no le entiendo, jaja creí que como hablabamos el mismo idioma podría leerlo jaja
Muchos saludos!

Modgi dijo...

Es diu empatia.