Lost

- Estoy perdida. ¿Eso tiene arreglo?
- No. Sí. Ya se arreglará.
- ¿De veras? Fíjate en ti.
- Gracias. Cuánto más sabes quien eres y lo que quieres, menos te afectan las cosas.
- Ya. Esque aún no sé lo que quiero ser… ¿Sabes? Quise ser escritora pero odio lo que escribo y… intenté hacer fotos pero eran muy mediocres. Todas las chicas pasan por una fase de fotógrafas… y por querer un boli, ¿sabes? Y haces fotos tontas de tus pies…
- Ya lo averiguarás. No te preocupes por eso, sigue escribiendo.
- Pero esque soy mala.
- Eso es lo bueno.

(Lost in Translation)

Els espermatozoides pertanyen a qui pertanyen, i es foten dins l'ovari de qui tenen a davant. No poden triar, pobretes criatures... Si al cap de dos segons de ser fora ja són mortes. Evidentment, no aguanten res!

Ningú té la culpa d'haver nascut on ha nascut. El senyor espermatozoide i la senyora ovari que em van fer a mi, per exemple, portaven un troset de sort. El senyor espermatozoide la portava a la cua, i la senyora ovari la portava... La portava... Ai no sé, ara no recordo les parts d'un ovari.

La cosa es que es van ajuntar, per casualitat, "mare de les millors coses", com diu mun pare. I aquí estic jo.

Aquí estic jo perduda, perduda per tenir masses possibilitats a la vida. Peruda per veure un món infinit per explorar on l'horitzó no és un precipici, com pensava quan era petita, sinó una línia que no s'acaba mai. Perduda per ser conscient com n'és de gran el món. Perduda per tenir a l'abast tot i res. Perduda per tenir la sort de poder escollir. Perduda però conscient que la paraula lost només té bones connotacions.

I llavors miro els meus peus, que per cert són un 37, i penso: "sort d'aquell senyor espermatozoide i d'aquella senyora ovari". Sort!