Que se joda Harry Potter!

Harry Potter té una sort que no se l’aguanta. El tiu es posa dins una xemeneia diu quatre xorrades en un idioma inventat i es planta a l’altra punta del món. És injust que ell ho pugui fer i nosaltres no. La de peles que ens estalviaríem si enlloc de comprar un bitllet d’avió poguéssim anar a la xemeneia de casa.

De totes maneres, per més paraules màgiques i polvos talcos que tingui, dubto que Harry Potter visqués mai un any tan internacional com el meu. Allò és una mica gueto en el sentit que tant els fot d’on vinguin si tots es troben en el seu món. I bé, això no està tant lluny del que visc jo però amb la diferència que aquí sí que importa d’on véns, perquè això, sense voler, et defineix.

M’agrada donar-li la culpa a la postmodernitat quan tantes cultures conflueixen en un mateix espai i en un mateix temps. I llavors aquestes cultures es barregen, es mesclen, es desordenen, s’encomanen, es coneixen, s’envegen, s’odien, s’aprecien, s’admiren, s’aprenen i es desaprenen. Tot alhora, la qual cosa em fa pensar massa. I a vegades em surt fum del cervell, se’m cremen les neurones i se’m cauen els ulls, i llavors penso: “millor que ho pensi durant una altra estona, menjaré un trosset de xocolata”.

És curiós adonar-se que el món és un mocador com els de la meva àvia, així ben gran però que alhora et cap a la butxaca quan l’arrugues. Ara estic aquí amb gent que fa dos mesos no coneixia de res, i fem plans de trobar-nos qui sap on d’aquí un temps. M’has de venir a veure, t’hagi de venir a veure, ens podríem trobar, aquí, allà, o més enllà… Potser ell no havia de comprar bitllets d’avió i nosaltres sí, però ara Harry Potter s’hauria de fotre, perquè jo tinc casa a diferents parts del món mentre que ell només té la dels seus tius que el marginen i la d’un col·legi que a sobre no existeix. Que se joda el Potter!